Els hortolans ho saben bé, les herbes apareixen a l’hort una rere l’altra.

També saben que no s’hi valen criteris universals, cada terra, segons la composició, segons la situació, segons els moviments rebuts i els fems… necessita d’una cura específica. El bon pagès ho aprendrà mitjançant atenta observació i una continua provatura.

Certament altres professionals també apliquen aquesta mesura d’individualització de l’acció. Ho fan els mestres amb els seus alumnes, els picapedrers amb cada un dels materials… atenta observació i assaig i errada de forma continuada.

En el nostre hort, enguany les primeres herbes en aparèixer varen ser els llevamans. D’un dia per l’altre, en la primera setmana de maig d’aquest dos mil vint-i-dos, en varen aparèixer al llarg de la mànega de goteig que havia de facilitar una primera humitat a les tomatigueres de ramellet. Com si en banyeta verda, aquell dimonió simpàtic i entremaliat n’haguera fet planter just allà mateix on havia sembrades les tomatigueres.

Capell posat i entretingut en desbaratar una mica tal inesperada producció de llevamans sonà el telèfon que portava a la butxaca. Amb esment, procurant no embrutar gaire, amb el dit petit vaig intentar desplaçar l’indicador de la pantalla per contestar.

Va ser una dolça veu femenina interessada en passar uns dies, amb els infants de la seva escoleta a ses Sitges. Va comentar que ella, quan tenia devers nou anys hi havia fet estada i que s’ho havia passat molt bé fent formatge i pa. Tan bon record n’hi havia quedat que volia que els infants de la seva escola poguessin gaudir d’una experiència semblant.

Tot d’una que vaig poder entrar a la conversa li vaig dir que m’alegrava molt el seu interès i el seu record però que ja feia set anys que havíem tancat l’equipament amb la finalitat de fer-hi unes obres.

Amb un -Oh, em sap greu, idò, tal vegada més envant… es va acomiadar.

Ni li vaig demanar dades, ni segurament en sabria discriminar la seva veu. Mostrà el desig de forma tan singularment carinyosa que despertà la meva empatia.

Una vegada tancada la conversa vaig tornar dipositar el telèfon en la butxaca posterior del calçons i vaig continuar la tasca dels llevamans, però estic segur que la cara expressava una nova i inesperada satisfacció.

Després dels llevamans i segons l’indret vendran la corriola, la junça, alguna ortiga, el moc d’indiot… i continuarà la rutina de la neteja. La momentània satisfacció interior serà suplida per altres interessos i necessitats…

Restarà la recordança i els posterior comentaris a nivell familiar.

No passa cada dia però adesiara arriben inesperats feedbacks de la llarga tasca de ses Sitges.

Comença a fosquejar. Som a la plaça de l’Ajuntament. Dia de festa: cervesa artesana, tapes i swing. Bona entrada, sense aglomeracions; bàsicament públic local amb la presència d’alguns externs. Inevitablement la moda del swing convida a imitar, si mes no parcialment, als vestits americans dels anys 20: gorres de ventalla i capellets, reclanques, faldes còmodes i de cintura lliure…
No lluny d’aquí on estem la mirada topa amb una persona alta i gran com un canterano. Barba llarga blanca i retallada. Dents blanquíssimes. Amb una monyeta en el centre del crani. Una mena de simbiosi entre la figura típica del samurai i del moderns hipsters. Les mirades es creuen:
-Ets en Gillem?
-Hola, sí
-Som en Salva.
-En Salva?
-Si vaig fer de monitor a ses Sitges.
-Ah!!!
-En guard molts bons records… I na Caterina?
-Mira és aquí.
– Ohhh!!!
Decididament na Caterina és molt millor fisonomista, per les expressions es dedueix clarament el reconeixement i la sintonia…
-Va ser una experiència molt bona. Enlloc més he trobat el que vaig viure a ses Sitges. I mira que he passat per molts de llocs (i comença a anomenar noms de granges-escola, de nom conegut), però l’ordre, la seriositat i la feina de ses Sitges, no la vaig trobar enlloc…/…els vespres, rebentat de la feina, avaluar el que ha sortit be i el que no…/…ara per descomptat ni pensar-ho!, però llavors tampoc…era un altre mon, una altra manera de fer feina que he enyorat moltes vegades..
Després la conversa deriva vers l’interès pel «padrí Joan», i li contam el trist desenllaç de fa uns mesos… I li demanam per ell, de com li ha anat tot. Ara fa part d’una cooperativa docent, gestiona el temes de plàstica, segueix en el mon de l’educació que va iniciar a ses Sitges.
El renou de les proves d’orquestra dificulta la comunicació. Ha vingut amb l’al·lota a ballar una mica. Te la mare a l’hospital de Manacor i s’ho han combinat per poder atendre els desitjos…
Li torno demanar el nom i li agraeixo intensament els seus mots, que ens reconforten i ens satisfan de forma intensa. Gairebé vint anys després de l’experiència!.
Hi ha uns moments d’eufòria.
Acomiadats d’en Salva, ens topam amb en Joan de Son Cardaix, ara a edicions de la UIB, que es passeja amb el seu fill, en Guillem, que carinyosament ens saluda. Bona part de les festes patronals és això, retrobar-te amb gent i parlar una mica.
Amb el renou de l’orquestra de fons, com si fos un telèfon amb interferències, satisfet li conto l’eixida i el que en Salva ens acaba de dir.
-Efectivament sou un referent. Poden passar els anys, però a n’això no vos ho pot prendre ningú..
En Joan acaba de rematar la vetlada.

En arribar a casa, en un petit paper hi escric «Tema Salva Montonya» i el deix vora el teclat de l’ordinador. He d’afegir l’anècdota a les notícies de ses Sitges.

“Fora, però vistable de la cuina, hi havia una pedra planera, rodonenca, que s’alçava dos palms de la terra en forma d’estormia. Si les vetladores no duien el càrritx picat, de dues en dues l’hi picaven damunt amb maces de fusta, aidant-se mutuament, atupant-lo a tall de donar-li una calda de ferrer, fins que romania ben blan i homil, perquè no raspàs ni pogués fer talls a les mans. Les qui festejaven no el solien dur picat mai i l’enamorat les aidava, aprofitant els moments de repòs i de descuit voluntari per cobrar-se la feina amb qualque pessic o besada, desafiant el risc d’esser vists de dins la cuina, de la renyada subsegüent per part de la sogra i de l’aluleia de la rotlada, envermellida ella i empegueïts tots dos.”

Galmés, S. (1909).  Flor de card. Palma: Moll (1983). Pàg. 136

La primera intenció, va ser fer una aportació «científica», és a dir recopilar, ordenar, sintetitzar, oferir… les dades dels poc més de metre quaranta centímetres de folis ordenats per anys.

Però es considera que el que realment seria interessant seria seguir la deriva de la petjada, si mes no la dels participants varies vegades repetidors, per conèixer la incidència de l’aportació; però, ca barret!, això és una feinada que fuig de l’abast!

Davant les diverses possibilitats es va optar per fer una referència, no gaire llarga i de caire emocional, per atendre l’envit de publicar una ressenya de ses Sitges en el marc de «L’escola a Sant Llorenç des Cardassar (1892-1915)».

Però ara, feta la tasca, assegut en «es pujador de sa madona», aquesta pedra gran de cara superior plana que hi ha just arran del portal que, segons alguns parers, també podria ser una «pedra de picar càrritx», o ambdues coses, i amb la mirada divagant per aquest paisatge tan familiar que, altres vegades, ha servit de metàfora per indagar sobre el propi paisatge interior, assegut a la pedra, deia, voldria que el pensament pujàs amunt, amunt, més amunt.

Que més enllà de les dades concretes, més enllà del sentir compartit a nivell familiar, més enllà de les imatges que il·lustren anècdotes i records, el pensar pogués agafar prou distància per indagar sobre l’energia, l’esperit de l’experiència, el substrat del «per a què».
I llavors es quan apareix el somriure a la cara, el suau, pacífic, discret somriure complaent: feina feta!. Arxiu d’experiències!. Es hora de girar fulla!

Testada la coneguda sentència empresarial «t’adaptes al mercat o el mercat t’engoleix», i també aquella altra que parla de la necessitat com a força creadora i creativa, oposada a la mansesa de la manca de necessitat.
Testat també el comportament de les institucions i sistemes talment com sers vius, que creixen, evolucionen, s’adapten, cerquen la pervivència, el camí còmode… (com a ser viu actua, en conjunt, la pluralitat que conforma el que en diem Institució Escolar).
Evidenciat el reconeixement de la força de la voluntat i enginy, de la palanca de la diligent acció humana perquè els grups puguin arribar les metes que es proposen.
Assumida l’acceptació de les divergències que determinen les arrels i els aprenentatges.
Reconeguda  la iniquitat derivada de comparar amb uns mateixos paràmetres realitats diferents (investigació-acció contractual o derivada del voluntariat, centres de formació o d’esbarjo, mantinguts amb doblers públics o privats, associatius o personals…)

Llavors…quin és l’esperit que resta?. Potser:

.La convicció en la força de les idees: si hom vol, hi creu i la meta és ponderada, pot.
.La delectació que produeix la fidelitat a la Terra -medi humanitzat, llengua, costums…- i al propi ser.
.La confiança amb la força transformadora de l’entorn relacional i de l’aprenentatge derivat de l’acció repetida.
.La necessitat de la recerca constant, acompanyada de flexibilitat conceptual.

Hmm!. Segurament sobre aquestes quatre potes es podria bastir la coherència de qualsevol projecte!

Imatge de “Fotografies antigues de Sant llorenç des Cardassar” (B. Samper, 1927).

Així era com el coneixien els monitors i també molts dels infants que han passat per ses Sitges.

Idò sí, pocs mesos abans d’arribar a la centúria, després de preparar el boliquet al llarg de tres anys, juntament (realment amb desset hores de diferència) amb n’Antònia , la seva esposa, han decidit partir.

Sortosament ambdós pogueren viure amb plenitud noranta-sis anys, bona parts d’ells, una setantena, de forma compartida.

El seu cos, el seu somriure, les seva singular manera de dir les coses, la seva constant activitat arrelada a la terra…ha desaparegut.
Però ara mateix, qual el dol encara és ben viu, es fa present l’immens bagatge de coneixement, senzillesa, cordialitat, positivisme, humanitat i bonhomia que, de forma inconscient i sense donar-li importància, sabia transmetre.

Dissortadament tan sols podrem servar de manera formal una part del seu coneixement, que resta reflectit a les publicacions de ses Sitges. Els altres aspectes de la seva deixa l’haurem de cercar en el cor de les persones que vàrem tenir la sort de poder gaudir del seu mon relacional.

A vegades costa. Però procuram mantenir el ritme de publicacions. Si fa no va una entrada mensual a cada un dels cinc blocs. Les darreres…

Una didàctica possible…
Maneres de fer
Joc de la construcció conjunta

– – – – -Arriba la primavera i el camp, tot el camp, fora vila, esclata…
– Les figueres, -com tots els altres arbres de fulla caduca- obren els borrons que, amb els dies, setmanes, mesos, es convertiran en fulles i molsoses i dolces infrutiscències…
– Es repetiran semblants fenòmens; el rellotge de la naturalesa no atura ni es desmana
Celebrarem Pasqua -“pascha” segons els vells hebreus en recordança de la sortida d’Egipte- una festa plena de sentit de pas, de trànsit, de canvi…
– Menjarem panades, potser anirem o badarem a la processó…però seguirem aferrats a les rutines de sempre

El líder espiritual Anthony De Melo ens recorda que, en l’onatge de la vida, “tot s’espassa, tot!”. Avui, vuit de febrer,  quan les muntanyes encara son blanques de neu i després d’uns dies de pluja i fred, torna sortir el sol que, amb la seva escalfor, sembla que redimeixi i alegri tot el que gaudeix de vida.
Comencen a florir els ametlers  de ses Sitges, en una mena de rebel·lió contra el fong que els te esmorteïts mantenint, encara, la sublim, subtil, efímera i olorosa bellesa del nostre febrer!

La treballada pàgina de Rafel Duran, “Fotografies Antigues de Sant Llorenç des Cardassar” mostra una entranyable imatge de ses cases de ses Sitges de l’any 1927.

Aleshores, bona part de l’antiga possessió pertanyia a la família Sureda Tous (Guerretes) d’Artà que, anirien parcel·lant i establint. De fet, M. Salvador Galmés i Sanxo adquirí la zona de les cases a l’any 1932, però altres parcel·les veïnes no serien escripturades fins en els anys 40 del segle passat (la data de la barrina potser ben llunyana i diferent de la de l’escriptura).
La fotografia és de Baltasar Samper i s’assenyala a l’esmentada pàgina Facebook “Baltasar Samper (Palma 1888- Ciutat de Mèxic 1966) que va fer la foto, va ser un músic, compositor i estudiós de la música popular. L’any 1924 va començar a col.laborar en l’Obra del Cançóner Popular de Catalunya i es va fer càrrec de la missió de recerca musicològica de les Illes Balears. Segons la informació que consta a l’Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya aquesta fotografia pertany al setembre de 1927 i aquest mateix any sabem que juntament amb el seu acompanyant, en Ramon Morey, un mestre de Binissalem varen fer recerca a Mallorca del 31 de juliol al 10 d’agost.”