Gràcies a l’ocurrència i posterior convit d’en Josep i n’Antoni que posaren data i remenaren el solam de la memòria; en el marc del singular i cuidat agroturisme Ca Na Nina que gestionen en Rafel i n’Eva, aquest proppassat dia 10 de juliol de 2022 va tenir lloc la trobada de part dels monitors de les colònies de ses Sitges de 1992. Diem bona part d’aquells monitors perquè, fonamentalment, eren els que posteriorment s’engrescaren en la formació de “Juevert”, grup d’animació infantil d’animada i feliç gestació però de curta durada.
Es així que la primera passa, la més important, immensa, és mostrar gratitud vers l’ocurrència, el convit i la localització d’aquest entranyable sopar del “jo duré…” on, com sol ser habitual, el més intranscendent, encara que delicioses, resulten ser les viandes.
A ses Sitges, el 1992 treballàvem intentant aplicar el vell model instructiu de Ferrandez/Sarramona/Tarin, és a dir, a partir de la realitat personal i de l’entorn, enfocar el grup diana -els infants- per descriure uns objectius previs a la planificació. Després es consideraven activitats, continguts, materials, ambientació i avaluació (que es portaria a terme cada vespre una vegada els nins havien anat a dormir sota la mirada del monitor de tanda). Una estructura que s’aplicava de forma flexible i que possibilitava tant la reflexió com la comunicació d’anècdotes i detalls de la tasca realitzada i també moments d’esbarjo, d’acudits i de, amb una pila, “enfocar granots”.
També sabíem que els infants aprenen, fonamentalment, per modelatge, és a dir no podíem esperar humor si nosaltres no l’aplicàvem, ni podíem esperar que els infants menjassin mongetes, per dir una cosa, si els monitor de taula no en menjava.
Però també hi havia determinades variables que, aleshores, ens passaren desapercebudes:
Una fa referència a l’evolució de la personalitat on, segons sembla (Dispenza, 2012 i altres), resulten singularment transcendents tant la primera infància com l’adolescència. En els finals de la seva adolescència es trobaven els, aleshores, monitors de ses Sitges.
Una altra variable nova a considerar és la petjada, que amb un o altre sentit, deixa totes i cada una de les experiències viscudes (Gilbert, 2006).
Ni tampoc, considerarem la riquesa i versatilitat -o seguint Bauman, 2007 n’hauríem de dir liquiditat?- dels espais fronterers. Els monitors es situaven en una doble frontera. Aquella que va de l’adolescència a la joventut, però també aquella situada entre un espai permanent de joc a ses Sitges i les exigències del món real, exterior.
Aquestes variables, aleshores desconegudes, convidaven a demanar mitja hora del temps a compartir, per tal que poguessen respondre a dues preguntes: Quina mirada en tenc actualment de l’experiència de ses Sitges?. Què em va aportar, a nivell personal, aquella experiència?
Preguntes obertes on cada un podia dir, per tandes, el que volgués; sempre amb el benentès que la memòria ens pot enganyar i que tots hem canviat varies vegades totes les cèl·lules del nostre cos.
Certament els qui fa trenta anys eren adolescents son ara persones granades, individualment conrades per l’onatge de la vida, en plenitud i, al meu entendre, triomfants en els seus respectius camps de realització personal i professional.
D’aquí que les respostes a les preguntes, transcrites a manera de collage, tenguin per a qui gestionàrem aquella aventura, singular valor. Sols farem referència a les respostes, certament críptiques encara que, de segur, tots els participants hi sabran trobar la seva.
Es considerà arriscat deixar que tothom s’esplaiàs a voluntat, per això s’acotà les intervencions amb un màxim de tres minuts per persona.
Algunes de les respostes a la pregunta Com veus, ara, aquella experiència foren:
-Va ser la meva primera “feina”. Vaig conèixer molta gent. Una vivència guapa
-Érem il·lusos i alhora una experiència il·lusionant, pensàvem saber-ho tot!. Fèiem experimentació de tot el possible, fins arribar al límit. Es detectava que hi havia una teorització.
-Recordo molta exigència (en sentit positiu)
-Des d’una perspectiva de formació seria recomanable per a tothom.
-Va ser la millor època de la meva vida!. No sols a nivell laboral sinó com a retrobament amb mi mateix (molt productiu cap endins)
-Aprenentatge i coneixement de coses (fins aleshores desconegudes). De la realització del pa al nom de les herbes
-”Locura guapa!”
-Molt de control dels nins i molta creativitat per part de tots
En relació a les aportacions personals s’assenyalà:
-Bona amistat amb molta gent, que encara dura!
-A vegades en el nostre dia a dia, aplicam coses de ses Sitges
-Obertura d’un nou món: a Artà també hi ha gent amb qui compartir inquietuds!
-Vaig aprendre a fer feina amb altra gent.
-Bagatge. Encara ara aplicam aquell decàleg de ses Sitges.
-Aquella experiència despertà el desig d’estudiar magisteri
-També en vaig treure el valor positiu de la feina
-Em va enriquir molt (fer pa, fer formatge…) i a fer les coses ben fetes (s’ha d’agrair l’exigència de na Caterina).
-La petjada fa part de jo!. La planificació, les reunions…
-Descobrir noves relacions amb altres persones.
-Teníem autonomia per muntar les vetlades. Hi havia un estil de “deixar fer” i alhora disposaves d’espai de reflexió.
Finalitzades les tandes formals, hi hagué moments per a les anècdotes de “trobar ses Sitges on manco t’esperes”, des d’aquell infant convertit, ara en homenot a aquella nina que és ara, directora d’un centre cultural o aquella professora que et canta “A ses Sitges som…” i també per a l’emotivitat amb la recordança al padrí Joan.
I es que, encalçar utopies, -el canvi d’actituds en relació al medi no deixa de ser una bella utopia- també aporta riquesa, creativitat i plaer.
Previ als comiats hi ha haver el passi d’una quantes velles fotografies i diversos vídeos de l’espectacular presentació de “Juevert”.
Satisfet, ple (no faig referència al sopar compartit), agraït… de retorn a casa pensava amb l’evolució personal i professional de cada un d’aquells vells monitors. Tots hem canviat molt, però hi ha determinats trets, rols en el grup, que es mantenen: qui era persona discreta ho segueix essent, també la persona tecnificada, la que vessa creativitat, la que porta la música a la sang, la que sap tocar la fibra emocional, qui pren notes…Ha passats 30 anys però no hem deixat de ser qui érem.
Imatge de grup cara a sol ponent, vora la piscina de Ca na Nina