Comença a fosquejar. Som a la plaça de l’Ajuntament. Dia de festa: cervesa artesana, tapes i swing. Bona entrada, sense aglomeracions; bàsicament públic local amb la presència d’alguns externs. Inevitablement la moda del swing convida a imitar, si mes no parcialment, als vestits americans dels anys 20: gorres de ventalla i capellets, reclanques, faldes còmodes i de cintura lliure…
No lluny d’aquí on estem la mirada topa amb una persona alta i gran com un canterano. Barba llarga blanca i retallada. Dents blanquíssimes. Amb una monyeta en el centre del crani. Una mena de simbiosi entre la figura típica del samurai i del moderns hipsters. Les mirades es creuen:
-Ets en Gillem?
-Hola, sí
-Som en Salva.
-En Salva?
-Si vaig fer de monitor a ses Sitges.
-Ah!!!
-En guard molts bons records… I na Caterina?
-Mira és aquí.
– Ohhh!!!
Decididament na Caterina és molt millor fisonomista, per les expressions es dedueix clarament el reconeixement i la sintonia…
-Va ser una experiència molt bona. Enlloc més he trobat el que vaig viure a ses Sitges. I mira que he passat per molts de llocs (i comença a anomenar noms de granges-escola, de nom conegut), però l’ordre, la seriositat i la feina de ses Sitges, no la vaig trobar enlloc…/…els vespres, rebentat de la feina, avaluar el que ha sortit be i el que no…/…ara per descomptat ni pensar-ho!, però llavors tampoc…era un altre mon, una altra manera de fer feina que he enyorat moltes vegades..
Després la conversa deriva vers l’interès pel «padrí Joan», i li contam el trist desenllaç de fa uns mesos… I li demanam per ell, de com li ha anat tot. Ara fa part d’una cooperativa docent, gestiona el temes de plàstica, segueix en el mon de l’educació que va iniciar a ses Sitges.
El renou de les proves d’orquestra dificulta la comunicació. Ha vingut amb l’al·lota a ballar una mica. Te la mare a l’hospital de Manacor i s’ho han combinat per poder atendre els desitjos…
Li torno demanar el nom i li agraeixo intensament els seus mots, que ens reconforten i ens satisfan de forma intensa. Gairebé vint anys després de l’experiència!.
Hi ha uns moments d’eufòria.
Acomiadats d’en Salva, ens topam amb en Joan de Son Cardaix, ara a edicions de la UIB, que es passeja amb el seu fill, en Guillem, que carinyosament ens saluda. Bona part de les festes patronals és això, retrobar-te amb gent i parlar una mica.
Amb el renou de l’orquestra de fons, com si fos un telèfon amb interferències, satisfet li conto l’eixida i el que en Salva ens acaba de dir.
-Efectivament sou un referent. Poden passar els anys, però a n’això no vos ho pot prendre ningú..
En Joan acaba de rematar la vetlada.
En arribar a casa, en un petit paper hi escric «Tema Salva Montonya» i el deix vora el teclat de l’ordinador. He d’afegir l’anècdota a les notícies de ses Sitges.
