Una finestra oberta a l’esperança

per

en

ArimunaniLa cessió de l’equipament a escoles i entitats ofereix i permet una percepció des de la distància. Sense voler entrar en cap tipus d’orientació o ingerència, en cada cas, l’aire apropa indicadors inequívocs: les actituds dels educadors, els possibles rampells d’autoritarisme, la preparació prèvia d’activitats, l’ordre, les cares dels infants…parlen, talment com l’aire i les olors arriben als sentits encara que es pogués desitjar una altra cosa.

 Per això quan te n’adones que un grup de persones expertes, amb càrregues familiars, decideixen deixar la comoditat del sofà -o taula d’estudi- de ca seva per arriscar-se a una aventura; una ventura amb sentit de transcendència, atenció personalitzada, desenvolupament emocional i recerca de la creativitat, llavors, com és el cas, et pot envair una sana satisfacció interior derivada de l’admiració i el respecte. Hi ha vida!, hi ha esperança!.

 Més enllà de les dificultats del dia a dia que ofereix un entorn de desprestigi d’una professió i de tots els altres ets i uts que s’hi vulguin afegir, hi ha persones que decideixen treballar, amb planificació i avaluació permanent, el centre de tota acció didàctica: aquesta relació personal i amorosa entre cada un dels infants i cada un dels educadors. Relació que evidencia, altra vegada, la primera de les conclusions dels primers cinc anys de funcionament de l’equipament: la importància de l’element humà en tot procés educatiu.

 Gràcies Arimunani, per mostrar-nos una finestra al futur

 

 (Imatge: Detall del taller de plàstica a càrrec de Carmen Cañadas)